aaa.cat

web solidària

La llum taronja de la posta de sol, els camps d’arròs, els mil i un colors dels vestits de les fileres de dones que venen de conrear l’arròs, algunes d’elles amb els nens a l’esquena, i un cubell al cap, les barques dels pescadors, el pont de fusta amb més de 400 anys d’antiguitat, el cant dels ocells, el soroll del peixos que de tant en tant i en magnífica coreografia salten fora l’aigua tots a l’hora, la verdor dels baoab, arbres, palmeres i arbustos, la distància del país propi, converteix una tarda de principis de desembre, amb 24 graus a l’ombra, en un moment màgic, que l’ull del fotògraf intenta plasmar, només aconseguint-ho en part.

Veiem en una de les fotografies un pescador entre dues dones, creuant el pont que salva un dels canals d’aigua salada, el Casamance és un riu, la Casamance és un país, amb homes i dones negres per fora, però molt blancs per dins; quan arribes en avió a la capital Ziguinchor, pots veure la magnitud del país, un país banyat per l’aigua del mar i del riu, en frec a frec constant i diari, les marees pugen els nivells i l’aigua salada progressa, per baixar a hores convingudes, l’aigua del riu -en un país pla com la palma de la mà- cerca el mar serpentejant, i fa mil... mils d’esses, és aquí on amb dics construïts fa molts anys, es conrea l’arròs, és on les dones conreen l’arròs, amb els seus vestits llampants, amb els nens i nenes a l’esquena, amb el seu mocador al cap, amb el somriure als llavis, amb la seva simpatia, son les dones de la Casamance; quan la llum quasi desapareix, les fileres de dones canten una cançó en el seu idioma, el diola, el país és preciós, les dones son maques, simpàtiques i comunicatives, la cançó converteix el moment en màgic, l’ull matusser del fotògraf no crec que faci justícia... vosaltres jutjareu.